INTRODUCCIÓ

Al voltant d'una quarta part del territori espanyol està format per materials karstificables. L'Institut Geològic i Miner Espanyol té catalogades 10.000 coves que han sigut explorades i topografiadas, de les quals algunes han sigut habilitades per a facilitar l'entrada de visitants interessats en el paisatge subterrani i que val la pena acostar-se a conéixer-les. A més, poca gent sap que Espanya compta amb una de les millors xarxes de coves turístiques d'Europa. Es tracta de coves espectaculars en forma de grutes o coves plenes d'estalagmites i estalactites, condicionades per a ser visitades. Encara que hi ha unes altres en les quals es pot practicar l'espeleologia.

Les meravelles naturals, per tant, no sols estan en la superfície. Davall terra, a metres de profunditat, la naturalesa també ens ha regalat impressionants creacions com a coves i grutes. Algunes d'elles ja van ser utilitzades pels nostres avantpassats fa milions d'anys per a refugiar-se, o com a necròpolis. Ells són els responsables d'haver omplit d'art algunes parets rocoses. Les pintures rupestres ens permeten fer-nos una idea de com era la vida en el Paleolític. Dibuixos d'animals principalment que, en alguns casos, la seua bellesa s'acaba fusionant amb les creacions naturals pròpies de la cova. L'aigua, la temperatura i les propietats del terreny subterrani han creat autèntiques obres compostes de sostres coberts d'estalactites, estalagmites, columnes, etc. Moltes d'elles estan habilitades per a ser visitades i encara conserven estalactites i estalagmites dignes d'admiració. A Espanya existeixen multitud de coves naturals des de sempre associades al misteri, la màgia i el poder. Eixa és la raó per la qual van ser habitatges dels nostres ancestres prehistòrics i el motiu pel qual ens continuen fascinant en l'actualitat.

Us oferim un llistat de 35 coves, tot i que hem d'advertir que hi ha una sèrie d'informacions sobre elles que no hi apareixen. Per exemple, no hem posat cap horari ni preu de l'entrada. Per a traure les entrades, en algunes caldrà fer una reserva per assegurar-nos que podrem entrar el dia que volem anar-hi, així com estar un temps abans del començament de la visita. A més, hem d'advertir que no sempre les podrem trobar obertes durant tot els dies de l'any, algunes hi tenen restriccions. Tampoc hem comentat si es poden fer fotos, en algunes es podran fer-ne i a d'altres no. Respecte de l'accés amb cadira de rodes o carrets de bebé, no sempre s'hi podrà. En definitiva que hi ha una sèrie de qüestions que no tenen resposta en les diferentes entrades d'aquest blog, així que, si hi estiguéreu interessats d'anar-hi, abans de fer-ho us recomanem de posar-vos-hi en contacte i informar-vos-en.

D'altra banda, hem d'aclarir, no obstant, que del llistat de coves que ací apareixen, només a algunes podrem contemplar pintures rupestres. No s'ha inclòs, tot i que és la més famosa, la cova d'Altamira, perquè no s'hi pot accedir.

A l'ultima entrada hi ha un vocabulari amb paraules pròpies del món de les coves que ens explica aquelles paraules que no són tan comprensibles per al públic en general.

Abans de veure el llistat de les coves i grutes que paga la pena ser visitades a Espanya, perquè pugueu localitzar-les millor podeu consultar la seua ubicació a partir del mapa que hi ha al davall.

Mapa de les localitzacions de les coves

 Per poder ubicar millor els llocs on es troben totes les coves us deixe un mapa.

Coves de Campanet (Campanet, Mallorca)

A conseqüència d'unes prospeccions a la recerca d'aigua que es realitzaven en els terrenys de Son Apatx, va ser descoberta, casualment, en 1945 en eixamplar un xicotet orifici, pel qual eixia un apreciable corrent d'aire. L'any següent es van iniciar les obres de condicionament per a la visita de la cavitat, prolongades fins a 1948, data en què va començar la seua explotació turística.

Tenen una superfície aproximada de 3.200 m² i un recorregut pròxim als 400 mts. Es desenvolupen a una mitjana de 50 m sota la superfície del terreny i creen un buit d'uns 16.000 m³. La visita té una duració d'uns 40 minuts.

Es compon d'una sèrie de sales (algunes de les quals presenten embassaments d'aigua) que comencen amb un curt túnel d'accés artificial que ens porta a un vestíbul, denominat “Sala de la Palmera”, del qual arranquen les galeries principals de la cova. Les següents estades són la “Sala del Llac” i la “Sala Romàntica”, està última la més gran amb una mica més de 50 m segons el seu eix major i una altura màxima pròxima als 10 m. L'aparença general de les coves està presidida per l'exuberància de depòsits carbonatats, que adornen totes les seues sales i que han sigut esculpida per l'acció de l'aigua al llarg de milions d'anys. Abunden les estalagmites i colades.

Apareixen estalactites de tota mena, sobreeixint algunes fistuloses, que arriben a superar els tres metres de longitud. Destaca l'existència d'agrupacions d'estalactites excèntriques de remarcable bellesa denominades espeleotemes pels geòlegs.

Les labors de desobstrucció i obertura de la boca de la cavitat, van traure a la llum abundants fòssils de Myotragus balearicus, mamífer prehistòric endèmic de les illes de Mallorca i Menorca. Els gours existents en alguns sectors de la caverna, presenten diverses espècies de crustacis aquàtics. Encara més interessant és la presència del coleópterotroglobi Henrotius jordai, escarabat cec carnívor adaptat a la vida subterrània, endèmic de Mallorca, ja descrit en 1914, que no havia sigut capturat novament fins al 1946, arran del descobriment de la cova.

Coves del Drach (Porto Cristo, Mallorca)

Les coves es desenvolupen a l'interior d'unes roques carbonatades d'entre 11 i 5,3 milions d'anys, formades durant el període Miocènic superior, quan en la mar Mediterrània regnava un clima molt més càlid, per les restes d'esculls de coral i petxines d'organismes marins acumulats en el llit de la mar.

Les roques són de composició calcària, formada per minerals com la Calcita o l'Aragonita, que es poden dissoldre fàcilment per l'acció de l'aigua de pluja que filtra a través de les clivelles o per la porositat del terreny. Aqueixes filtracions són les causants de la formació de cavitats en el terreny, i a mesura que van augmentant de grandària es formen les sales i els llacs, i a continuació es van cobrint d'estalactites que es formen en el sostre i d'estalagmites que naixen en el sòl a conseqüència del degoteig de les estalactites, arribant a vegades a unir-se formant una columna.

El creixement de les estalactites i estalagmites oscil·la entre 0,2 i 1,6 mil·límetres cada any. Altres formacions visibles són els llenços i les estalactites arborescents, degudes en fluir de l'aigua en forma de pel·lícula. Les diferents tonalitats en les parets o en les formacions es deuen als minerals arrossegats per l'aigua en travessar el terreny.Hi ha constància d'ella des de l'Edat mitjana. Van ser explorades l'any 1880 per M.F. Will i en 1896 per E.A. Martel, que va descobrir la cova on es troba el llac que porta el seu nom.. Entre 1922 i 1935 es va condicionar per a poder ser visitada, obrint un nou accés d'entrada, traçant camins, escales... i, sobretot, amb la realització d'il·luminació elèctrica dissenyada per l'enginyer Sr. Buigas.

En realitat són quatre coves d'origen càrstic: Cova Negra,

Cova Blanca, Cova de Lluis Salvador Cova dels francesos que es troben connectades entre si. Les coves s'han format per l'acció de l'aigua de pluja, i alguns estudiosos consideren la seua formació podria remuntar-se al Miocè.

Presenten un desenvolupament horitzontal pròxim als 1.200 m. de longitud i una profunditat, en la seua cota màxima de 25 m. sota la superfície travessant sales on les estalactites i estalagmites de diferents grandàries i colors conformen un paisatge de gran bellesa. El recorregut d'una hora de duració inclou un concert de música clàssica en directe en un entorn únic a la vora d'un preciós llac subterrani anomenat Martel. Aquest té uns 115 m de longitud i 30 m d'ample i és considerat com un dels majors llacs subterranis del món. Després del concert es pot gaudir de manera voluntària d'un breu passeig amb barca pel llac acabant així la visita que dura aproximadament una hora. Durant el recorregut per la cova es poden admirar meravelloses estalactites i estalagmites il·luminades artificialment. 

Coves de Gènova (Palma de Mallorca)

Descobertes de manera accidental durant la construcció d'un pou en 1906, formen un conjunt de galeries subterrànies d'origen calcari que estan unides per corredors formats de manera natural. Es troben situades enmig del barri residencial de Gènova, pertanyent al municipi de Palma.

Estan formades per diverses galeries subterrànies d'origen calcari que s'uneixen de manera natural per diversos corredors. Tenen un recorregut a peu d'un quilòmetre aproximadament i descendeixen uns 36 metres de profunditat.

Són unes grutes extremadament belles a causa dels diferents colors dels minerals que es troben en les seues parets on predominen les estalactites i estalagmites i per la seua gran concentració de formacions excèntriques que han anat creant els mateixos al llarg dels anys. Destaquen notablement per la multitud d'exemplars de les raríssimes i difícils de trobar d'espeleotemas coraloide (conegudes popularment com a rosa de dacsa o coliflors), que avui dia podem gaudir gràcies a l'ardu treball i l'estudi dels espeleòlegs.

Coves de Artà (Canyamel, Mallorca)

Són una formació geològica d'origen calcari, creades al llarg de milions d'anys per diversos moviments sísmics que van patir les muntanyes on estan situades i per l'erosió provocada per les aigües subterrànies. Tenen una superfície de 450 metres. Les roques on se situen les coves corresponen al període geològic denominat Juràsic. En 1860 es va construir la imponent escalinata d'accés a la cova perquè la reina Isabel anava a visitar-les, però finalment no o feu. El recorregut dura entre 35 i 40 minuts.

Una vegada accedim a l'interior trobem el vestíbul on s'aprecien innombrables estalactites que pengen d'una gran volta, després ens dirigim a una altra sala denominada la Reina de les columnes, que s'assembla a les construccions gòtiques i està plagat de columnes fines, ogives i dossers amb forma de filigranes i on es pot veure una estalagmita d'uns 22 metres d'altura que, arrancant del centre mateix del saló, s'eleva fins al sostre però sense tocar-lo, falten milers d'anys perquè l'aconseguisca. Seguidament s'accedeix a la sala anomenada Infern on una llum rogenca ens indica l'entrada. És una de les sales més vastes i admirables de les coves, per la qual s'estenen columnes, roques, estalactites i estalagmites de totes les grandàries i formes. Entre els molts elements d'aquest espai destaca una espècie de cortina pètria en forma de filigrana. També hi ha nombroses formes grotesques i amb un cert aire “infernal”. Ací s'ofereix un espectacle de llum i so d'uns 3 minuts de durada. És la 

part  baixa de la cova, ja que està a uns 5 o 7 metres sobre el nivell de la mar, per això no estan inundades com ocorre amb altres coves de l'Illa. De l’Infern passem al Purgatori i després passem a la sala del Teatre i l'Òrgan o de les Campanes: dit així pel particular so que produeixen les estalactites que hi ha en aquest espai en ser tocades per una pedra. Alguna cosa que només pot fer el guia, per cert. Després arribem a la sala de Banderes per dues de les seues formes originals que també poden interpretar-se com a ales d'àngels. En el seu sostre es veu el que sembla una bandera desplegada, amb el seu masteler. També hi ha ací un grup de columnes gegantesques semblants als tubs d'un òrgan d'església. Una altra formació curiosa que podrem veure és l'Elefant. De camí a l'eixida passem per la sala de les pedres de Diamants, que a causa de la seua composició s'assemblen a aquestes pedres precioses.

Una vegada fora, contemplarem espectaculars vistes sobre la badia de Canyamel i baixarem per les famoses escales com si fórem autèntics reis. 

Coves dels Hams (Porto Cristo, Mallorca)

Es van descobrir en 1905 i són d'origen càrstic. Va ocórrer, com quasi sempre, per casualitat. L'espeleòleg Pedro Caldentey Santandreu va entrar en aquest espai a la recerca d'ònix (una pedra semipreciosa) però en realitzar una excavació de sondeig es va trobar amb aquest autèntic espectacle de la naturalesa. Les acabà d'explorar el 1907.

En 1910 es van obrir al públic sent la primeres d'Espanya a organitzar visites regulars. També van ser les primeres a comptar amb un sistema d'il·luminació elèctric, gràcies a la instal·lació d'un enginyós sistema que utilitzava un salt d'aigua pròxim. D'aquesta forma, les coves podien estar il·luminades fins a 16 hores cada dia. El recorregut té uns 850 metres i durant el mateix es visiten fins a 15 espais diferents plagats d'estalactites, estalagmites, columnes i formes excèntriques d'una gran escenografia.

La particularitat d’aquestes coves és, precisament, les nombroses formacions pètries semblants a hams que pengen de part de les seues voltes. A més, en el seu llac interior (Mar de Venècia) habitem un xicotets crustacis prehistòrics que han sobreviscut al pas del temps, blanquinosos i cecs i que conviuen amb l'espectacle musical que s'ofereix als visitants. Impressiona la creativitat amb què la naturalesa, en anar depositant les restes de minerals dissolts en les gotes d'aigua que es filtren des de la superfície, ha traçat formes que aviven la imaginació dels visitants. Es compon d’una sèrie de sales.

La Cova Redona: a través d'aquest espai és on es realitza l'accés a les coves. És una zona a l'aire lliure, habitada per diverses espècies de plantes que conformen un agradable jardí botànic. Aquest és també l'hàbitat de diversos ocells autòctons de l'illa, que han arribat a aquest lloc de manera espontània. Però la principal singularitat de la Cova Redona no és l'aspecte biològic, sinó el geològic, perquè, a l'origen, estava sota terra. El que va ocórrer és que, fa milions d'anys, es va afonar la volta, deixant la superfície inferior a cel obert.

La Cova Blava: aquest és el primer espai de la cova interior pròpiament dit i es va obrir al 2015. La nova il·luminació led dota a tot l'espai d'una indubtable atmosfera artística, combinant creatives formes i canvis de color.

Columnes de Sansó: es tracta de dues imponents formacions paral·leles, la il·luminació tènue de les quals destaca amb la del fons, en un blau intens.

Planes de Fra Mauro.

Fossat de l'Infern: a l'auditori d'aquest espai és on es projecta un documental.

L’itinerari continua amb La Cova Clàssica. A partir de la zona del Descobriment apareixen les següents sales. 

La sala 2 de Març, dita així per a commemorar la data del descobriment de les coves per part de Pedro Caldentey. En ella trobarem formacions tan curioses com un ramat d'elefants, fonts o cascades.

El Paradís Perdut  que és una sala homenatge a John Milton.

Sala de les Òbiles, dita així perquè es van trobar òbiles vives quan es va descobrir.
El Somni d'un àngel és la sala més delicada de la cova repleta de figures capritxoses. És la sala que dóna el nom a la cova, ja que està plena d'hams.

El Mar de Venècia, és una llacuna formada a partir de l'acumulació de les aigües subterrànies. En aquest lloc tenen lloc un muntatge (l'espectacle Magical Mozart) que conjuga música clàssica, projeccions d'evocadores imatges sobre la paret de la cova i fins a l'aparició d'una barca guiada per un barquer.

La Vall de les Delícies és la part més alta de la cova des d'on les vistes són magnífiques i des d'allí podrem observar diverses sales alhora.

A la sala de les imatges podrem contemplar diverses figures que, fins i tot ens recordaran a les figuretes del Betlem. També podrem contemplar el Llac Ciutat Encantada,  el Llac Columna, el Cementeri de les fades i  el Palau imperial.

Cueva del tesoro (Rincón de la Victoria, Málaga)

Aquesta cova és una de les tres úniques coves d'origen marí que es coneixen en el món, sent, a més, l'única d'aquestes característiques en el Continent europeu; les altres dues estan a Àsia i a Amèrica Central (Mèxic). Les seues històries i llegendes es remunten a diverses èpoques: al Paleolític, a la primera Edat del Bronze, als fenicis, amb els romans i amb els àrabs. De tot això han quedat nombroses mostres, encara que el misteriós tresor àrab que diuen que oculta en les seues entranyes està encara per descobrir... encara que la cova en si mateixa és un tresor per a la Humanitat.

En aquest lloc i en temps remots existien materials silicis depositats en una zona de sedimentació. Al seu torn, sobre aquests es van anar sedimentant noves capes de cúmuls calcaris. Aquesta combinació geològica va començar a elevar-se a causa de pressions subterrànies i, fruit dels corrents marins i el colpejar de les ones, es van constituir diversos buits i galeries que van emergir en els Cantales de la zona per la pressió dels extrems de la plataforma de sedimentació. D'aquesta forma la mar va constituir galeries típiques de coves submarines, amb columnes i goles que són la seua base. Més tard, una vegada emergida la zona sobre el nivell de la mar, filtracions d'aigua dolça van anar constituint formacions d'estalactites i estalagmites, pròpies de coves d'origen terrestre i de l'erosió per aigua dolça. D'aquesta manera va quedar conformada l'actual cova amb diferents sales:

Sala de la Virgen: és la sala de més recent descobriment. Ací és on es va trobar el cresol amb monedes d'or.

Pozo del Suizo: potser rep aquest nom per ser un dels llocs oberts amb dinamita pel cercador de tresors suís.

Zona de pintures rupestres: aquestes pintures semblen relacionar-se amb les oposades en la Cueva de la Pileta en Benaoján.

Sala de Marco Craso: segons ens compta un historiador local del segle XVIII Marco Craso va utilitzar aquesta sala com a amagatall durant 8 mesos.

Sala del Águila: dita així per la similitud d'una formació rocosa a aquest ocell rapaç.
Pozo de l'Higuerón

Galeries laberíntiques: algunes de les formacions rocoses d'aquesta cova semblen jugar amb la llum, donant potser peu a algunes de les antigues històries sobre habitants misteriosos de la cova.

Zona dels Lagos: corrents d'aigua i 3 llacs naturals atorguen al lloc un ambient romàntic.

Sala del Santuario a Noctiluca: en aquesta sala es troba el temple de la deessa Noctiluca amb un altar on s'han trobat cendres de sacrificis animals.

Sala del Volcán: en ésser la sala més interior s'experimenta un augment de la temperatura, d'ací el seu nom.

Cueva de Nerja (Maro, Málaga)

Està situada en Maro, pedania del municipi de Nerja. Contenen algunes pintures rupestres. La superfície total de la cova és de 35 484 m² i el volum total: 64 379 m³. Es troba a 158 metres sobre el nivell de la mar i a un quilòmetre de la costa. És important, a nivell arqueològic, ja que conté restes d’ocupació humana durant 30.000 anys. Fou descoberta per 5 joves que cercaven rates penades el 12 de gener de 1959. A l'any següent es va obrir al públic.

La cova posseeix tres boques d'entrada, dos naturals i la tercera que va ser habilitada artificialment en 1.960 per a la seua visita. En la cavitat es poden establir dues zones, el sector turístic o Galerias Bajas i les Galerias Altas i Nuevas situades, més a l’interior i fora del circuït turístic.

L'àrea de visita clàssica està composta per sales espaioses d'alts sostres. Les seues principals sales són, per ordre d'entrada, la sala del Vestíbulo amb la part més important del jaciment arqueològic, la sala de Belén adornada per belles formacions, Sala del Balet dita així per ser el lloc clàssic de les representacions d'espectacles que en ella es realitzen periòdicament, dels Fantasmas que deu el seu nom a les formes de la seua concrecions parietals, i del Cataclismo de quasi 100 metres de llarg i sostres que aconsegueixen els 30 metres. Ací es troba la columna més gran del món amb 32 metres d'altura amb una secció màxima de 13 per 7 metres el que li va valdre estar inclosa en el llibre Guinnes dels Rècords. En la part final del Cataclismo i després de pujar per una rampa de colades , s'accedeix a la Sala de la Inmensidad, dita així per les seues proporcions (135 metres x 95 metres). En l'extrem Sud, en la denominada Sala dels Nivells, s'aprecia la formació de belles agrupacions cristal·lines en el que van ser fons de gours i xicotets llacs residuals. Així mateix les estalactites climàtiques que poblen els sostres d'aquesta zona en entrar en contacte amb el nivell de les aigües han donat origen a formes peculiars d'arborescents anomenats pinyes per la seua semblança amb aquestes formes vegetals, la de la Lanza que pren el seu nom d'una gran estalagmita caiguda del sostre i clavada en el sòl. També de grans proporcions mostra unes agradables vistes des de les seues balconades sobre buit. I finalment la de la Montaña, al final de la cavitat, és segurament la de major volum de totes amb quasi 300.000 metres cúbics. El seu nom el rep d'un gegantesc caos de bloc que ocupa el centre de la sala. Ací trobem una altra formació característica de la cova, que és de gran raresa i ho formen les ungles, que són recobriment de calcita sobre xicotets resquills de roca en forma vertical que semblen la part final d'un dit.

Cueva de Doña Trinidad (Ardales, Málaga)

Està situada, a 565 m sobre el nivell de la mar i té

una extensió de més de 1.577 metres en la seua galeria principal, al que s'ha d'afegir nombrosos diverticles i xicotetes sales col·laterals. Es tracta d'una cavitat natural que té dos nivells connectats entre si. Es va formar conseqüència de la meteorització química dels materials dolomítics i calcaris dolomítics del seu entorn.

Es tracta d'una cavitat natural de grans proporcions que alberga un jaciment arqueològic prehistòric i una de les millors col·leccions d'Art rupestre Paleolític d'Europa. Destaquen les marques roges realitzades amb les mans o colades que han sigut datades en més de 45.000 anys i van ser realitzades pels grups Neandertals i les figures d'animals representades en una de les seues galeries més profundes amb una antiguitat d'entre 14.000 i 30.000 anys, les mans aerografiadas que estan datades en més de 35.000 anys i una sèrie de figures femenines amb més de 25.000 anys. Les manifestacions rupestres van ser descobertes per H. Breuil i Miguel Such, que van realitzar la primera visita en 1918, localitzant diverses figures pintades a la sala de El Calvario. Les manifestacions artístiques d'aquest jaciment ocupen tota la forquilla cronològica del Paleolític Superior, amb motius gravats i pintats que van ser realitzats des de fa 65 000 anys, fins fa uns 8500 anys, la qual cosa obliga a replantejar-se que van ser ja realitzades en temps dels neandertals. S'han inventariat més de mil motius, dins de quatre temes bàsics: pintures de mans aerografiadas, pintures i gravats de fauna, gravats i pintures amb representacions humanes femenines i, finalment, signes pintats i gravats.

El seu descobriment es va produir l'any 1821 quan un terratrèmol va moure els sediments i va deixar lliure l'actual entrada a la gruta. Dos anys després, ja es cobraven dos reals per a l'entrada a la cova, creant la que seria la primera cova visitable d'Espanya. L'espectacularitat de les seues espelotemes va atraure l'atenció de Trinidad Grund, que la va adquirir i va condicionar per a la seua visita, dotant-la d'escales d'accés a mitjan segle XIX. Després de la mort de Trinidad Grund en 1896, la cova va quedar en un estat de semiabandó i va començar a omplir-se de deixalles i a patir espoli, fins que el 1985 s'inicia un projecte de recuperació i investigació científica que demostra l'ús de la cova des de fa vuitanta mil anys, i de la mateixa manera es torna a obrir al públic.A més de l'art prehistòric, cal destacar les zones d'excavacions amb nivells paleolítics i els enterraments neolítics oposats en la cova amb entre 6.500 i 3.500 anys d'antiguitat. Inclosa dins de l'Itinerari Cultural Europeu des de 2010. 

Cova de les Calaveres (Benidoleig, Alacant)

La datació arqueològica diu que té una antiguitat

d’aproximadament cent mil anys. Tot i que s’han trobat útils prehistòrics a l’interior, en concret del paleolític, la cova es va reutilitzar en diferents moments de la història i per a diverses finalitats; per exemple, per l’home del neolític per a portar-hi a cap ritus de fertilitat, o en època musulmana. Des de llavors, l'erosió de l'aigua i el pas del temps han configurat la seua sorprenent morfologia actual. És una cavitat de més de 900 metres de longitud, que deu el seu nom al fet que en una expedició espeleòloga realitzada a l'any 1768 van ser trobades restes de dotze persones en el seu interior. Durant la Guerra Civil Espanyola, en 1936, la boca d'entrada a la cova va ser parcialment tapiada i es va utilitzar com a magatzem d'explosius. El paviment de formigó que avui podem veure en l'entrada, pertany a aquesta època. Fou oberta al públic, com a atractiu turístic, en la dècada de 1960

Té dues zones. Una inundada, que ocupa una zona inundada de 500 metres d'extensió i una zona seca de més de 400 metres que és visitable al públic. L'aigua de la zona inundada és aprofitada actualment per al consum humà i reg mitjançant un túnel artificial. Tot i que en el segle XVIII, es van iniciar els treballs per a canalitzar les aigües de la cova, no será fins a l'any 1908 quan es van realitzar les obres més importants per a aquesta finalitat.

L'entrada de la cova està localitzada a una altura de 70 m sobre el nivell de la mar. Compta amb una gran boca d'entrada i, ja dins, caminem per un zigzaguejant corredor, amb galeries perforades precioses cúpules de més de 20 metres d'altura, entre curioses estalactites, estalagmites, alguns fòssils i una abundant ossera entre moltes altres coses. 

Al final de l'itinerari trobem unes reixes que ens impedeixen continuar, on, segons l'època de l'any i les pluges caigudes, podem veure un diminut gorg, o llac interior, anomenat Toll Blau.

Com a curiositat, destacar que a l'interior de la cova podem veure algunes falagueres prop de les llums artificials, que han crescut de manera natural, però que viuen gràcies a aquestes. Es tracta d'espècies molt poc habituals actualment a la Comunitat Valenciana. També hi podrem trobar, si tenim sort, una xicoteta colònia de rates penades, de tres espècies diferents que, a causa del turisme, poc o res es deixen veure durant el dia.

Coves del Canelobre (Busot, Alacant)

Estan emplaçades a 700 metres d'altitud en el vessant septentrional de la serra Cabeçó d’Or i són un magnífic exemple de cavitat càrstica en el qual l'aigua i la roca han donat lloc a impressionants formes com a estalactites, estalagmites, columnes i meduses, òrgans i multitud d'altres formes. Aquesta cavitat és desenvolupa en els calcàries de Juràsic superior, l'edat del qual és de 145 milions d'anys. Encara que és coneix poc d'aquesta cavitat fins pràcticament el segle XIX, el descobriment d'aquesta cova ha sigut atribuït als àrabs, allà pel segle X.

Les coves no és van obrir al públic fins passada la meitat del segle XX. Durant la contesa de la Guerra Civil és van utilitzar com a taller de reparació d'avions per a l'exèrcit republicà, i va ser en eixe moment quan és va perforar l'actual túnel d'accés a la cavitat, així com diverses plataformes en el seu interior.

A l'interior dels coves existeix un espai de més de 80.000 m², al qual és pot accedir per un túnel de 45 metres. hi ha d’altres zones reservades per a la pràctica de l'espeleologia.

Acullen en el seu interior una dels voltes més altes de tota Espanya, amb una altura de 70 metres, la qual cosa sembla l'autèntica volta d'una catedral. Com a elements destacats podem nomenar La Sagrada Família, que és un conjunt en el qual destaca una columna rocosa de més de 25 metres d'altura, i El Canelobre, una estalagmita situada en el centre de la sala que, com el seu nom indica, ens recorda a aquesta figura i que te una antiguitat de més de 100.000 anys. A d’altres és pot veure una gran colada que cobreix pràcticament tot el lateral de la sala. En baixar al fons s'aprecia tota l'altura de la volta. És poden apreciar bastants exemples d'espeleotemes en la cova: estalactites i estalagmites, columnes, meduses, colades, gours, i fins i tot excèntriques.

A causa de la seua impressionant acústica, al llarg de l'any és realitzen nombroses actuacions musicals, ja que presenta un escenari perfecte que, a més, contrasta amb els efectes visuals i d’il·luminació que presenten i que ens proporciona una experiència única.

Cova del Rull (Vall d’Ebo, Alacant)

Es tracta d'una cavitat que està desenvolupada en conglomerats calcaris d'edat miocena (entre 23,5 i 5,3 milions d'anys d'antiguitat) i el seu origen és atribuït a la unitat geològica del Prebètic. Presenta abundants espeleotemes amb orígens i morfologies variades com són les estalagmites, estalactites, colades, banderes, etc.

La cova va ser descoberta en 1919 per José Vicente Mengual, conegut pel sobrenom del Tio Rull, quan en anar de cacera amb el seu gos seguint a un conill, aquest va entrar en un forat, en el qual va fer entrar també a una fura perquè ho fera eixir, no eixint cap. L'endemà va intentar llevar unes pedres del forat i es va trobar amb la cova que porta el seu sobrenom.

En els anys 60 es va condicionar la cova per a ser visitada i va romandre oberta al turisme fins a 1970. Més tard va ser propietat dels seus hereus i el 1995 es va vendre a l'Administració Pública i les seues instal·lacions es van renovar. Des de llavors porta oberta al turisme, això sí amb unes instal·lacions adequades amb la normativa vigent de seguretat i serveis turístics i es va crear un recorregut més entretingut, didàctic i segur.

Totes les visites es realitzen amb acompanyament d'un guia especialitzat i té una durada de 45 minuts. La il·luminació en la cova és elèctrica i es realitza mitjançant bombetes d'incandescència. El recorregut presenta una longitud de 220 m i un desnivell de 19 m. Es realitza en sentit circular i permet admirar, des de diferents perspectives, els volums i formacions subterrànies.

Presenta importants conjunts d'espeleotemes els orígens i les formes dels quals són molt diversos, així com sales de gran volum. 

Cueva de Mendukilo (Navarra)

Està situada en la Serra d'Aralar, a 1,5 km del poble

d'Astitz. La boca de la cova es localitza a 750 m d'altura sobre el nivell de la mar, presentant la cova una longitud de 700-800 m en planta i un desnivell de 90 m. Situada en un entorn boscós, la cavitat destaca per la quantitat i diversitat de formacions (espeleotemes) que presenta. La cova es desenvolupa en les calcàries arrecifals massives de l'Aptiense-Albicense (Cretàcic, entre 114 i 96 milions d'anys d'antiguitat). Presenta farciments detrítics d'argiles. Es poden apreciar nombrosos espeleotemes tals com estalactites, gours, colades, columnes, banderes, gours etc. 

Deu el seu nom a l'ús ancestral rebut per la primera sala com a estable de muntanya. Durant el recorregut es pot apreciar la presència d'aigua, en degotejos i en xicotets llacs.

Es va obrir al públic el 22 de juliol de 2005.

El recorregut és d’uns 540 m, descendeix 40 m al subsòl i dura una hora. Gràcies a un treball de condicionament, avui tres de les sales de la cova estan perfectament llestes per a la visita turística. En elles comptarem amb il·luminació dinàmica, una passarel·la flotant que la fa accessible i un sistema multimèdia.

L'itinerari s'inicia en Artzainzulo coneguda per ser un refugi de pastors. És una sala de gran volum que permet l'entrada de la llum natural on poden admirar-se modestes formacions geològiques. A continuació s’accedeix a la sala Laminosin que és una espectacular sala de llacs amb una increïble quantitat de d'espeleotemes, d'estalactites i estalagmites i gours, entre altres. Finalment, ens espera la Morada del Dragón, caracteritzada per la seua descomunal grandària, aconseguint en alguns punts 60 metres de llarg i 20 metres d'altura.

Durant la visita, s'apaguen les llums i tots esperen immòbils i en silenci. Un profund silenci entranyable en el qual només s’escoltarà el murmuri de les entranyes de la terra.

Existeix també un programa, per als més atrevits, d’espeleoaventura que dura 3 hores i està reservat per a persones en bones condicions físiques, a causa dels seus complicats accessos i pel manteniment de la fauna cavernícola (quiròpters i troglobis), ja que descendeix fins als 70 metres de profunditat per a arribar a la gegantesca Sala del Guerrero. També es pot visitar el Refugio de los Intxixus.

Cuevas de Urdazubi Urdax (Navarra)

Es tracta d'una gruta que es va originar fa uns 14.000 anys gràcies a la contínua erosió del riu Urtxuma, les aigües del qual van perforar la roca calcària i van donar lloc a les belles formacions d'estalagmites i estalactites que avui podem contemplar. Les restes de sílex trobats en ella revelen que va ser habitada per l'home prehistòric, també aparegueren gravats d'extraordinari interés situats al fons del corredor que estan realitzats sobre una colada estalagmítica; veiem un bisó i un cérvol, segurament el tercer siga un cavall. A més les nombroses investigacions arqueològiques efectuades va posibilitar trobar burins, fulletes de dors, raspadors, arpons elaborats amb sílex, una agulla de cosir d'os, restes de menjar i restes d'un enterrament humà que demostren que l'home del Paleolític va habitar eixess terres. La seua datació correspondria al Magdalenià superior, fa uns 13.000 anys. Recentment s'han descobert 12 gravats més, amb figures de bisons, la qual cosa dóna més importància i realç a aquest jaciment prehistòric.

Va ser descoberta per un pastor en 1808. S’usà com a refugi per persones que fugien de les batalles de la guerra d'independència i de les conteses carlistes. També serví d'amagatall per a contrabandistes. Tot i que  les llegendes locals conten que encara avui és habitada de les lamies, éssers mitològics meitat peix i meitat dona.

A partir de 1965, va començar a ser esmentada com a atracció turística, i en l'actualitat és propietat de l'Ajuntament d'Urdax, que ha fet d'elles un lloc atractiu i interessant per al turisme i per als amants de la naturalesa. Amb la finalitat de preservar aquest enclavament natural, només pot visitar-se amb guies especialitzats. La visita, amb una duració aproximada de 40 minuts, segueix un recorregut condicionat amb escales i il·luminació a través de les infinites formes que l'aigua ha perfilat en el seu degoteig de segles en el Salón de Recepciones, la Sala de los Tres Reyes o la Sala de les Columnas. Cal fixar-se en les lluentors que descobreixen la presència de magnesi ea les roques i deixar-ses embolicar pel so del riu Urtxuma que flueix per les seues galeries. 

Geoda de Pulpí (Pilar de Jaravía, Almería)

Es troba a Pilar de Jaravía que es una pedania Pulpí, Va ser descoberta al desembre de 1999 pel Grup Mineralogista de Madrid. L'origen d'aquesta impressionant geoda pot explicar-se en dues fases, referides bàsicament a la formació del buit i al depòsit mineral a l'interior d'aquest. El buit en la roca es va produir per karstificación de les dolomies que formen la Sierra del Aguilón, acompanyada d'injeccions hidrotermals volcàniques. El depòsit mineral en la geoda podria explicar-se mitjançant un model mixt càrstico-hidrotermal. És la segona més gran del món i la major d'Europa.

Una geoda és una cavitat rocosa xicoteta en la qual s'han cristal·litzat minerals, però sempre hi ha algunes que s'ixen de la norma. Es tracta d'una geoda gegant que està entapissada per grans cristalls de selenita, és a dir, una varietat transparent d'algeps. Té vuit metres de longitud per dos metres d'altura i està recoberta per gegants cristalls d'algeps d'una bellesa espectacular. Destaca per la seua transparència i el seu perfecte estat de conservació, la qual cosa la converteix en una vertadera joia de la naturalesa que deixa totalment al·lucinat a tot aquell que la visita. I és que és un fenomen realment únic a nivell mundial a causa de les seues grans dimensions i de com són de perfectes, És el més semblant a un diamant gegant.

Després de descendir per galeries a 60 metres de profunditat i salvar trams d'escales, es contempla a través d'una xicoteta obertura, perquè és gran, però no tant. La visita està limitada a 12 persones, que van apuntant-se a ella d'un en un.

Cuevas del Cerro del Águila (Ramacastañas, Ávila)

El seu descobriment es va produir accidentalment en la vesprada del 24 de desembre de 1963 quan cinc xavals que rondaven pel Turó de Romperropas o Cerro de l'Àguila, es van sorprendre en observar que eixia vapor per un forat. Amb l'ajuda de cordes i llanternes els xics es van aventurar a entrar pel que semblava una gatera de tot just 60 cm de diàmetre. Van descendir durant una estona i van recórrer uns 50 o 60 metres gatejant fins a arribar a la gran volta principal. Després, van estar perduts a l'interior de les coves durant quasi cinc hores, fins que van aconseguir trobar de nou el forat per on havien entrat. Després d'això, van donar la notícia del gran esdeveniment a les autoritats, als amos de la finca, als experts, etc. Després de durs treballs de condicionament es van obrir al públic el 18 de juliol de l'any 1964.

Les coves es troben enclavades en el xicotet Cerro de Romperropas, també conegut com a Cerro de l'Àguila, que dóna nom a les coves. S'han desenvolupat sobre calcàries Paleozoiques del Càmbric inferior (al voltant de 500-540 milions d'anys). Els corrents d'aigües subterrànies donen lloc a la cavitat mentre que les lentes filtracions d'aigua de pluja creen els diferents tipus d'espeleotemes. És una cavitat càrstica originada per una sèrie de processos geològics. L'aspecte visual que presenta avui, quant a formacions calcàries, podria datar-se en 12-14 milions d'anys, amb formacions espectaculars en la seua gran sala d'uns 10 000 m², entre elles nombroses "excèntriques", colades, estalactites, gours, aragonit i cortines penjants de múltiples formes, algunes tubulars i estalagmites constituïdes gota a gota des del sòl.

Les coves tenen una profunditat de 50 metres. Estan formades per diverses naus, de manera irregular i la seua altura; en la principal, s'aconsegueixen els 20 metres en el punt més elevat de la seua volta. Més d'un quilòmetre de recorregut ha sigut pavimentat salvant els desnivells amb escalons i, ací i allà, en punts estratègics, s'ha col·locat una il·luminació que, amb diverses tonalitats, en contrast de llums i ombres, realça aqueix conjunt d'estalactites i estalagmites que formen grups escultòrics singulars.

La visita descendeix per un camí pavimentat, salvant els desnivells amb escales, que voreja les galeries on abunden estalactites i estalagmites de diversos colors i grandàries. La il·luminació ressalta el colorit de les formacions calcàries L'accés diari té intervals de 30 minuts i un recorregut d'aproximadament 40 minuts en el qual els visitants van acompanyats d'un vigilant. 

Cueva de El Soplao (Valdáliga, Cantabria)

La cavitat va ser descoberta accidentalment durant les labors de perforació minera a principis del segles XX, quan es realitzaven diverses labors de perforació minera a les mines de la Florida. Està situada entre els municipis de Ferreries, Valdáliga i Rionansa, a la part alta de la Serra d'Arnero. Està a 540 metres d'altitud sobre el nivell de la mar i hi treballaven molts membres de les famílies de Valdáliga i voltants que, a més de la ramaderia, vivien de l'extracció de zinc i plom. Per aquest motiu, al principi no se li va donar a penes valor al descobriment. La cova es va mantenir en l'oblit durant diverses dècades, fins que al 1975 l'Speleo Club Cántabro es va endinsar en ella i va descobrir gran part de les seues meravelles. De fet van ser els membres d'aquest club els que li van posar el nom del Soplao. Aquesta denominació es deu a la forma que tenien en la cova d'explotar el mineral, ja que els miners denominaven soplao a les cavitats càrstiques que tallaven en els seus treballs i que creaven forts corrents d'aire.

No sols tenen interés geològic sinó també un excepcional patrimoni d'arqueologia minera d'una mica més de 30 quilòmetres de galeries, plans inclinats o castellets. La cavitat guarda en el seu interior un autèntic paradís natural, conformat per  la complexa diversitat de formacions excèntriques que atresora, que és el que realment fa d'ella una cavitat única, ja que, si bé s'hi troben en altres cavitats, mai amb l'abundància, bellesa i espectacularitat d'aquesta. La qualitat, blancor i sobretot l'abundància d’eixes formacions excèntriques està fora de tota comparació. Aquestes  apareixen en el sòl, parets, sostres, damunt d'antigues estalactites, estalagmites, i fins i tot de les colades. Conté grans superfícies entapissades d'aragonits, fals sostre, estalactites, estalagmites i, especialment el·líptiques, sense oblidar-nos de les pisolites, més conegudes com a perles de les cavernes. Aquestes curioses formacions deuen el seu nom a la seua similitud amb les perles de les ostres. En la cova es presenten com a mantells cobrint una superfície de diversos metres, o a manera de nius, però mai aïllades.

La cova posseeix una longitud total d'uns 17 quilòmetres, encara que la visita turística actualment contempla un recorregut de 1.500 metres a través de dos de les seues vuit galeries, La Gorda i Los Fantasmas. Després de realitzar unes obres de condicionament, tant a l'interior com en l'entorn, el dia 1 de juliol de l'any 2005 el Govern de Cantàbria l’obria al públic. S'arriba a l'entrada de la cova en un tren miner. El recorregut comença en una antiga galeria de la mina, la Isidra, que després de travessar-la ens introdueix en la cavitat. Hi ha una segona modalitat de visita, el recorregut Turisme-Aventura. Té una duració de tres hores, i només és apte per a majors de 12 anys.

Especial esment mereix el denominat Falso Suelo, una zona considerada com la Capella Sixtina del món subterrani, per la seua grandiositat, disposició i conservació. És una xicoteta cambra caracteritzada per les formacions rocoses en forma de fins fils que s'enrosquen pertot arreu. La Galeria Gorda és una sala amb una llacuna subterrània artificial i una de les majors quant al seu volum. És la primera galeria a veure's en accedir al Soplao. El nom li ve per la impressió de petitesa causada a un dels espeleòlegs que van investigar les coves. Disposa d'un sistema d'il·luminació que ressalta el colorit de les formacions d'estalactites del sostre, cobert d'helictitas de calcita.

La Galería de Los Fantasmas, és una sala natural que destaca per la quantitat de gruixudes formacions d'estalagmites blanquinoses i pisolites emergint del sòl que, per la seua figura (grans estalagmites blanques que s'assemblen a fantasmes), van donar lloc al nom de la galeria. 

Coves de Sant Josep (La Vall d’Uixó, Castelló de la Plana)

Es coneix amb el nom de Coves de Sant Josep

el paratge que enclou un conjunt de grutes i galeries d’origen càrstic que es van formar durant el Triàsic, fa prop de 250 milions d'anys. Malgrat les nombroses visites dels espeleòlegs, encara no es coneix l'origen del riu que recorre els espais i galeries interiors de la gruta, ni tampoc s'ha trobat el final de la cavitat. Aquest riu subterrani té 2,75 km i podria arribar a tenir fins a 4-5 km segons estudis. Es el riu subterrani navegable més llarg d'Europa.

La cavitat de les Coves de Sant Josep és coneguda des del Paleolític Superior, és a dir, fa uns 17.000 anys, com ho demostren els jaciments arqueològics trobats a la boca d'accés, al costat de les pintures rupestres del període magdalenià. La proximitat d'un poblat ibèric ens indica, també, que en l'època ibera la cova ja era coneguda i havia sigut explorada. A més, de l'època romana s'hi ha trobat una làpida dedicada a Caio Gneu Cras, fill del cònsol romà Marc Licini Cras.

El visitant es retrobarà amb la naturalesa i les sensacions de pau i harmonia que només la Terra sap donar-nos. Es tracta d'un espai únic i misteriós, on l'aigua ha modelat roques al llarg de milers d'anys, i on la humanitat va trobar refugi i llar durant l'època prehistòrica. Restes arqueològiques, roques que semblen obra de la mà d'un artesà, una cuidada il·luminació i el tranquil transcórrer de l'aigua fan dels Coves un dels referents turístics més importants d'Espanya.

La visita, la durada aproximada de la qual és de 45/50 minuts, permet al visitant endinsar-se en un entorn únic, on les formacions d'estalactites i estalagmites formen un espectacle visual inigualable. El recorregut, de fins a 1.050 metres, està dividit en dos trams: el primer es realitza amb barca (800 metres) i el segon a peu per galeria seca (250 metres) sempre que estiga apta per al seu ús.

La boca d'entrada es troba condicionada com a embarcador (per a la visita turística de la zona urbanitzada). Des de l'embarcador es desemboca a la Sala de les Rates Penades, la qual deixa pas al denominat Boca del Forn, (un antic sifó eixamplat artificialment). Passant el mateix, la galeria accedeix a un nou pas estret: la Galeria dels Sifons (antic sifó inundat que constituïa el final penetrable de la cavitat fins a la seua urbanització). Després del mateix i paral·lela a la mateixa es presenta una zona seca (Galeria Seca), al final de la qual i tornant-se a unir amb la galeria inundada, conclou el recorregut turístic.

En aquest punt continua la galeria i apareix un nou sifó dinamitat, que dóna pas a la sala denominada Ensorrada, i posteriorment a la galeria del Fang. Finalment, i després de superar diversos sifons, s'accedeix a una àmplia galería, obstruïda al final d’ella per grans blocs, que sembla posible que puga tenir continuïtat.

Les zones més interessants són:

La sala de les Rates penades és la primera de les grans sales i deu el seu nom a la gran quantitat d’eixos animals que en un altre temps visqueren en eixa cavitat. En aquesta sala destaca la volta, amb les seues innombrables formes esculpides per l'aigua al llarg de milions d'anys. Abandonant la Sala de les Rates penades i a través del passeig dels enamorats, s'arriba al Llac de Diana: un gorg d'uns 5 metres de profunditat caracteritzat per les zones verdes de molsa que creix en aquest ambient fosc (d'il·luminació artificial). Després ens trobarem am el Llac Blau: com bé suggereix el nom, està format per aigua d'un blau intens.

La Galeria dels Sifons de 60 metres de longitud, és el túnel artificial més llarg del recorregut, on viuen uns diminuts crustacis que semblen teletransportarnos directament a la prehistòria.

Des d'un segon embarcador s'inicia la visita a la Galeria Seca: on es pot veure una de les figures de roca més emblemàtiques del lloc, la Cascada de la Flor. També la Catedral, així denominada per la gran altura de la seua volta (mesura 12 metres), i per les estalactites que com la Medusa es despengen per tota la sala.

A més de passejar amb barca també es pot gaudir en les Coves de Sant Josep d'alguns esdeveniments, com Singing in the Cave, en el qual artistes i cantants ofereixen un increïble espectacle de música en un entorn inigualable. 

Cueva de las Ventanas (Piñar, Granada)

En realitat són 4 grutes subterrànies: La Cueva Meye, la Cueva Pagarrecio, la Cueva Carihuela i la Cueva de las Ventanas (l'única de les quatre oberta al turisme).

Fou declarada Monument Natural des de 2001, és una formació càrstica situada a més de 1.000 metres d'altitud prop de la Serra d'Arana. Està formada per diversos nivells de galeries, amb estalactites, estalagmites, colades i formacions calcàries en les roques, totes elles producte del pas de l'aigua durant milions d'anys. Pertany al Paleolític Superior; va poder tenir durant la Prehistòria dos usos fonamentals: d'una part, com a lloc d'hàbitat, concentrat en les zones més pròximes a l'entrada quan les condicions hídriques i d'humitat de l'interior ho permeteren i, d'una altra, lloc d'enterrament, que ocuparia zones més profundes on no arriba la llum natural. Està formada per diversos nivells de galeries, amb estalactites, estalagmites, colades, xicotets llacs i formacions calcàries en les roques, tot això producte del pas de l'aigua durant milions d'anys. i es compon de diverses sales. Té una altura màxima de 38 metres.

Encara que la primera ocupació que es va realitzar va ser per part de grans carnívors quaternaris, ja que s'han trobat restes paleontològiques d'óssos i hienes. Dins podrem contemplar els processos de formació d'un cavernament, a través de maquetes, panells interactius i exemples naturals al llarg de la cavitat, i la visualització a escala real al llarg del recorregut visitable d'espècies de fauna extintes, i la presència humana en escenes de la vida quotidiana, fan aquest recorregut interactiu molt interessant.

La primera ocupació de la cova està datada sobre els 20.000 anys abans de la nostra era. Posteriorment visigots, romans i almoràvits també la van usar deixant alguns atuells a l'interior. Després de la conquesta, i fins a finals del segle XIX, es va utilitzar com a magatzem i recinte per a guardar el bestiar caprí.

En 1916 comencen les primeres investigacions arqueològiques serioses. En eixos estudis a més de materials realitzats pels humans s'han trobat abundants copròlits de hienes gegants i restes òssies d'animals prehistòrics.

Quinze minuts abans de l'hora de la visita, un tren turístic ens pujarà pels pendents i serpentejants carrers de Píñar, fins a arribar a l'entrada de la Cova de las Ventanas. El seu nom es deu a les tres boques d'accés que presenta des de l'exterior. També se'l coneix com a Cueva de la Ventamilla o Cueva de la Campana. Avui dia ésuna de les poque coves d'Espanya amb accessos per a persones amb discapacitat física.

El recorregut turístic és d'uns 500 metres, dels 1.200 que té en total, i disposa de 300 punts d'il·luminació artística. La visita comença en la Gran Sala, que té 60 metres de longitud i és on s'ha desenvolupat la vida quotidiana durant centenars d'anys. En aquesta entrada es troben al voltant de 765 gravats. Després de la Gran Sala, travessem un passadís de 30 metres de llarg, un poc estret, ple de racons, anomenat El Corredor que va ser lloc d'enterrament per als homes de la prehistòria. Després del Corredor, recorrem un camí fascinant i serpentejant que ens ajuda a esquivar els grans blocs caiguts del sostre, aquesta zona es diu, Sala de los Desprendimientos. La Sala de las Piletas, és sens dubte una de les més belles. Està engalanada d'estalactites, estalagmites i colades. Medeix uns 30 metres de diàmetre i té 20 metres de profunditat. La part més profunda s'ha condicionat com a auditori de música, aconseguint-se una sonoritat realment excepcional i amb una capacitat per a unes 200 persones. Allí es realitzen noces civils i diferents concerts, Seguim el recorregut a través d'escales i passarel·les metàl·liques, passem per El Puente, una galeria i la Sala de las Columnas. Seguim per la Costa de la Lluvia i la Sala de los Priores, dita així per dos grans blocs que per a alguns semblen monjos. A poc a poc la llum natural torna a inundar la cova i il·luminar el nostre camí. Arribem al final del recorregut circular, eixint per una de les “finestres” que donen accés a la Gran Sala.