Cuevas de Urdazubi Urdax (Navarra)

Es tracta d'una gruta que es va originar fa uns 14.000 anys gràcies a la contínua erosió del riu Urtxuma, les aigües del qual van perforar la roca calcària i van donar lloc a les belles formacions d'estalagmites i estalactites que avui podem contemplar. Les restes de sílex trobats en ella revelen que va ser habitada per l'home prehistòric, també aparegueren gravats d'extraordinari interés situats al fons del corredor que estan realitzats sobre una colada estalagmítica; veiem un bisó i un cérvol, segurament el tercer siga un cavall. A més les nombroses investigacions arqueològiques efectuades va posibilitar trobar burins, fulletes de dors, raspadors, arpons elaborats amb sílex, una agulla de cosir d'os, restes de menjar i restes d'un enterrament humà que demostren que l'home del Paleolític va habitar eixess terres. La seua datació correspondria al Magdalenià superior, fa uns 13.000 anys. Recentment s'han descobert 12 gravats més, amb figures de bisons, la qual cosa dóna més importància i realç a aquest jaciment prehistòric.

Va ser descoberta per un pastor en 1808. S’usà com a refugi per persones que fugien de les batalles de la guerra d'independència i de les conteses carlistes. També serví d'amagatall per a contrabandistes. Tot i que  les llegendes locals conten que encara avui és habitada de les lamies, éssers mitològics meitat peix i meitat dona.

A partir de 1965, va començar a ser esmentada com a atracció turística, i en l'actualitat és propietat de l'Ajuntament d'Urdax, que ha fet d'elles un lloc atractiu i interessant per al turisme i per als amants de la naturalesa. Amb la finalitat de preservar aquest enclavament natural, només pot visitar-se amb guies especialitzats. La visita, amb una duració aproximada de 40 minuts, segueix un recorregut condicionat amb escales i il·luminació a través de les infinites formes que l'aigua ha perfilat en el seu degoteig de segles en el Salón de Recepciones, la Sala de los Tres Reyes o la Sala de les Columnas. Cal fixar-se en les lluentors que descobreixen la presència de magnesi ea les roques i deixar-ses embolicar pel so del riu Urtxuma que flueix per les seues galeries. 

Geoda de Pulpí (Pilar de Jaravía, Almería)

Es troba a Pilar de Jaravía que es una pedania Pulpí, Va ser descoberta al desembre de 1999 pel Grup Mineralogista de Madrid. L'origen d'aquesta impressionant geoda pot explicar-se en dues fases, referides bàsicament a la formació del buit i al depòsit mineral a l'interior d'aquest. El buit en la roca es va produir per karstificación de les dolomies que formen la Sierra del Aguilón, acompanyada d'injeccions hidrotermals volcàniques. El depòsit mineral en la geoda podria explicar-se mitjançant un model mixt càrstico-hidrotermal. És la segona més gran del món i la major d'Europa.

Una geoda és una cavitat rocosa xicoteta en la qual s'han cristal·litzat minerals, però sempre hi ha algunes que s'ixen de la norma. Es tracta d'una geoda gegant que està entapissada per grans cristalls de selenita, és a dir, una varietat transparent d'algeps. Té vuit metres de longitud per dos metres d'altura i està recoberta per gegants cristalls d'algeps d'una bellesa espectacular. Destaca per la seua transparència i el seu perfecte estat de conservació, la qual cosa la converteix en una vertadera joia de la naturalesa que deixa totalment al·lucinat a tot aquell que la visita. I és que és un fenomen realment únic a nivell mundial a causa de les seues grans dimensions i de com són de perfectes, És el més semblant a un diamant gegant.

Després de descendir per galeries a 60 metres de profunditat i salvar trams d'escales, es contempla a través d'una xicoteta obertura, perquè és gran, però no tant. La visita està limitada a 12 persones, que van apuntant-se a ella d'un en un.

Cuevas del Cerro del Águila (Ramacastañas, Ávila)

El seu descobriment es va produir accidentalment en la vesprada del 24 de desembre de 1963 quan cinc xavals que rondaven pel Turó de Romperropas o Cerro de l'Àguila, es van sorprendre en observar que eixia vapor per un forat. Amb l'ajuda de cordes i llanternes els xics es van aventurar a entrar pel que semblava una gatera de tot just 60 cm de diàmetre. Van descendir durant una estona i van recórrer uns 50 o 60 metres gatejant fins a arribar a la gran volta principal. Després, van estar perduts a l'interior de les coves durant quasi cinc hores, fins que van aconseguir trobar de nou el forat per on havien entrat. Després d'això, van donar la notícia del gran esdeveniment a les autoritats, als amos de la finca, als experts, etc. Després de durs treballs de condicionament es van obrir al públic el 18 de juliol de l'any 1964.

Les coves es troben enclavades en el xicotet Cerro de Romperropas, també conegut com a Cerro de l'Àguila, que dóna nom a les coves. S'han desenvolupat sobre calcàries Paleozoiques del Càmbric inferior (al voltant de 500-540 milions d'anys). Els corrents d'aigües subterrànies donen lloc a la cavitat mentre que les lentes filtracions d'aigua de pluja creen els diferents tipus d'espeleotemes. És una cavitat càrstica originada per una sèrie de processos geològics. L'aspecte visual que presenta avui, quant a formacions calcàries, podria datar-se en 12-14 milions d'anys, amb formacions espectaculars en la seua gran sala d'uns 10 000 m², entre elles nombroses "excèntriques", colades, estalactites, gours, aragonit i cortines penjants de múltiples formes, algunes tubulars i estalagmites constituïdes gota a gota des del sòl.

Les coves tenen una profunditat de 50 metres. Estan formades per diverses naus, de manera irregular i la seua altura; en la principal, s'aconsegueixen els 20 metres en el punt més elevat de la seua volta. Més d'un quilòmetre de recorregut ha sigut pavimentat salvant els desnivells amb escalons i, ací i allà, en punts estratègics, s'ha col·locat una il·luminació que, amb diverses tonalitats, en contrast de llums i ombres, realça aqueix conjunt d'estalactites i estalagmites que formen grups escultòrics singulars.

La visita descendeix per un camí pavimentat, salvant els desnivells amb escales, que voreja les galeries on abunden estalactites i estalagmites de diversos colors i grandàries. La il·luminació ressalta el colorit de les formacions calcàries L'accés diari té intervals de 30 minuts i un recorregut d'aproximadament 40 minuts en el qual els visitants van acompanyats d'un vigilant. 

Cueva de El Soplao (Valdáliga, Cantabria)

La cavitat va ser descoberta accidentalment durant les labors de perforació minera a principis del segles XX, quan es realitzaven diverses labors de perforació minera a les mines de la Florida. Està situada entre els municipis de Ferreries, Valdáliga i Rionansa, a la part alta de la Serra d'Arnero. Està a 540 metres d'altitud sobre el nivell de la mar i hi treballaven molts membres de les famílies de Valdáliga i voltants que, a més de la ramaderia, vivien de l'extracció de zinc i plom. Per aquest motiu, al principi no se li va donar a penes valor al descobriment. La cova es va mantenir en l'oblit durant diverses dècades, fins que al 1975 l'Speleo Club Cántabro es va endinsar en ella i va descobrir gran part de les seues meravelles. De fet van ser els membres d'aquest club els que li van posar el nom del Soplao. Aquesta denominació es deu a la forma que tenien en la cova d'explotar el mineral, ja que els miners denominaven soplao a les cavitats càrstiques que tallaven en els seus treballs i que creaven forts corrents d'aire.

No sols tenen interés geològic sinó també un excepcional patrimoni d'arqueologia minera d'una mica més de 30 quilòmetres de galeries, plans inclinats o castellets. La cavitat guarda en el seu interior un autèntic paradís natural, conformat per  la complexa diversitat de formacions excèntriques que atresora, que és el que realment fa d'ella una cavitat única, ja que, si bé s'hi troben en altres cavitats, mai amb l'abundància, bellesa i espectacularitat d'aquesta. La qualitat, blancor i sobretot l'abundància d’eixes formacions excèntriques està fora de tota comparació. Aquestes  apareixen en el sòl, parets, sostres, damunt d'antigues estalactites, estalagmites, i fins i tot de les colades. Conté grans superfícies entapissades d'aragonits, fals sostre, estalactites, estalagmites i, especialment el·líptiques, sense oblidar-nos de les pisolites, més conegudes com a perles de les cavernes. Aquestes curioses formacions deuen el seu nom a la seua similitud amb les perles de les ostres. En la cova es presenten com a mantells cobrint una superfície de diversos metres, o a manera de nius, però mai aïllades.

La cova posseeix una longitud total d'uns 17 quilòmetres, encara que la visita turística actualment contempla un recorregut de 1.500 metres a través de dos de les seues vuit galeries, La Gorda i Los Fantasmas. Després de realitzar unes obres de condicionament, tant a l'interior com en l'entorn, el dia 1 de juliol de l'any 2005 el Govern de Cantàbria l’obria al públic. S'arriba a l'entrada de la cova en un tren miner. El recorregut comença en una antiga galeria de la mina, la Isidra, que després de travessar-la ens introdueix en la cavitat. Hi ha una segona modalitat de visita, el recorregut Turisme-Aventura. Té una duració de tres hores, i només és apte per a majors de 12 anys.

Especial esment mereix el denominat Falso Suelo, una zona considerada com la Capella Sixtina del món subterrani, per la seua grandiositat, disposició i conservació. És una xicoteta cambra caracteritzada per les formacions rocoses en forma de fins fils que s'enrosquen pertot arreu. La Galeria Gorda és una sala amb una llacuna subterrània artificial i una de les majors quant al seu volum. És la primera galeria a veure's en accedir al Soplao. El nom li ve per la impressió de petitesa causada a un dels espeleòlegs que van investigar les coves. Disposa d'un sistema d'il·luminació que ressalta el colorit de les formacions d'estalactites del sostre, cobert d'helictitas de calcita.

La Galería de Los Fantasmas, és una sala natural que destaca per la quantitat de gruixudes formacions d'estalagmites blanquinoses i pisolites emergint del sòl que, per la seua figura (grans estalagmites blanques que s'assemblen a fantasmes), van donar lloc al nom de la galeria. 

Coves de Sant Josep (La Vall d’Uixó, Castelló de la Plana)

Es coneix amb el nom de Coves de Sant Josep

el paratge que enclou un conjunt de grutes i galeries d’origen càrstic que es van formar durant el Triàsic, fa prop de 250 milions d'anys. Malgrat les nombroses visites dels espeleòlegs, encara no es coneix l'origen del riu que recorre els espais i galeries interiors de la gruta, ni tampoc s'ha trobat el final de la cavitat. Aquest riu subterrani té 2,75 km i podria arribar a tenir fins a 4-5 km segons estudis. Es el riu subterrani navegable més llarg d'Europa.

La cavitat de les Coves de Sant Josep és coneguda des del Paleolític Superior, és a dir, fa uns 17.000 anys, com ho demostren els jaciments arqueològics trobats a la boca d'accés, al costat de les pintures rupestres del període magdalenià. La proximitat d'un poblat ibèric ens indica, també, que en l'època ibera la cova ja era coneguda i havia sigut explorada. A més, de l'època romana s'hi ha trobat una làpida dedicada a Caio Gneu Cras, fill del cònsol romà Marc Licini Cras.

El visitant es retrobarà amb la naturalesa i les sensacions de pau i harmonia que només la Terra sap donar-nos. Es tracta d'un espai únic i misteriós, on l'aigua ha modelat roques al llarg de milers d'anys, i on la humanitat va trobar refugi i llar durant l'època prehistòrica. Restes arqueològiques, roques que semblen obra de la mà d'un artesà, una cuidada il·luminació i el tranquil transcórrer de l'aigua fan dels Coves un dels referents turístics més importants d'Espanya.

La visita, la durada aproximada de la qual és de 45/50 minuts, permet al visitant endinsar-se en un entorn únic, on les formacions d'estalactites i estalagmites formen un espectacle visual inigualable. El recorregut, de fins a 1.050 metres, està dividit en dos trams: el primer es realitza amb barca (800 metres) i el segon a peu per galeria seca (250 metres) sempre que estiga apta per al seu ús.

La boca d'entrada es troba condicionada com a embarcador (per a la visita turística de la zona urbanitzada). Des de l'embarcador es desemboca a la Sala de les Rates Penades, la qual deixa pas al denominat Boca del Forn, (un antic sifó eixamplat artificialment). Passant el mateix, la galeria accedeix a un nou pas estret: la Galeria dels Sifons (antic sifó inundat que constituïa el final penetrable de la cavitat fins a la seua urbanització). Després del mateix i paral·lela a la mateixa es presenta una zona seca (Galeria Seca), al final de la qual i tornant-se a unir amb la galeria inundada, conclou el recorregut turístic.

En aquest punt continua la galeria i apareix un nou sifó dinamitat, que dóna pas a la sala denominada Ensorrada, i posteriorment a la galeria del Fang. Finalment, i després de superar diversos sifons, s'accedeix a una àmplia galería, obstruïda al final d’ella per grans blocs, que sembla posible que puga tenir continuïtat.

Les zones més interessants són:

La sala de les Rates penades és la primera de les grans sales i deu el seu nom a la gran quantitat d’eixos animals que en un altre temps visqueren en eixa cavitat. En aquesta sala destaca la volta, amb les seues innombrables formes esculpides per l'aigua al llarg de milions d'anys. Abandonant la Sala de les Rates penades i a través del passeig dels enamorats, s'arriba al Llac de Diana: un gorg d'uns 5 metres de profunditat caracteritzat per les zones verdes de molsa que creix en aquest ambient fosc (d'il·luminació artificial). Després ens trobarem am el Llac Blau: com bé suggereix el nom, està format per aigua d'un blau intens.

La Galeria dels Sifons de 60 metres de longitud, és el túnel artificial més llarg del recorregut, on viuen uns diminuts crustacis que semblen teletransportarnos directament a la prehistòria.

Des d'un segon embarcador s'inicia la visita a la Galeria Seca: on es pot veure una de les figures de roca més emblemàtiques del lloc, la Cascada de la Flor. També la Catedral, així denominada per la gran altura de la seua volta (mesura 12 metres), i per les estalactites que com la Medusa es despengen per tota la sala.

A més de passejar amb barca també es pot gaudir en les Coves de Sant Josep d'alguns esdeveniments, com Singing in the Cave, en el qual artistes i cantants ofereixen un increïble espectacle de música en un entorn inigualable. 

Cueva de las Ventanas (Piñar, Granada)

En realitat són 4 grutes subterrànies: La Cueva Meye, la Cueva Pagarrecio, la Cueva Carihuela i la Cueva de las Ventanas (l'única de les quatre oberta al turisme).

Fou declarada Monument Natural des de 2001, és una formació càrstica situada a més de 1.000 metres d'altitud prop de la Serra d'Arana. Està formada per diversos nivells de galeries, amb estalactites, estalagmites, colades i formacions calcàries en les roques, totes elles producte del pas de l'aigua durant milions d'anys. Pertany al Paleolític Superior; va poder tenir durant la Prehistòria dos usos fonamentals: d'una part, com a lloc d'hàbitat, concentrat en les zones més pròximes a l'entrada quan les condicions hídriques i d'humitat de l'interior ho permeteren i, d'una altra, lloc d'enterrament, que ocuparia zones més profundes on no arriba la llum natural. Està formada per diversos nivells de galeries, amb estalactites, estalagmites, colades, xicotets llacs i formacions calcàries en les roques, tot això producte del pas de l'aigua durant milions d'anys. i es compon de diverses sales. Té una altura màxima de 38 metres.

Encara que la primera ocupació que es va realitzar va ser per part de grans carnívors quaternaris, ja que s'han trobat restes paleontològiques d'óssos i hienes. Dins podrem contemplar els processos de formació d'un cavernament, a través de maquetes, panells interactius i exemples naturals al llarg de la cavitat, i la visualització a escala real al llarg del recorregut visitable d'espècies de fauna extintes, i la presència humana en escenes de la vida quotidiana, fan aquest recorregut interactiu molt interessant.

La primera ocupació de la cova està datada sobre els 20.000 anys abans de la nostra era. Posteriorment visigots, romans i almoràvits també la van usar deixant alguns atuells a l'interior. Després de la conquesta, i fins a finals del segle XIX, es va utilitzar com a magatzem i recinte per a guardar el bestiar caprí.

En 1916 comencen les primeres investigacions arqueològiques serioses. En eixos estudis a més de materials realitzats pels humans s'han trobat abundants copròlits de hienes gegants i restes òssies d'animals prehistòrics.

Quinze minuts abans de l'hora de la visita, un tren turístic ens pujarà pels pendents i serpentejants carrers de Píñar, fins a arribar a l'entrada de la Cova de las Ventanas. El seu nom es deu a les tres boques d'accés que presenta des de l'exterior. També se'l coneix com a Cueva de la Ventamilla o Cueva de la Campana. Avui dia ésuna de les poque coves d'Espanya amb accessos per a persones amb discapacitat física.

El recorregut turístic és d'uns 500 metres, dels 1.200 que té en total, i disposa de 300 punts d'il·luminació artística. La visita comença en la Gran Sala, que té 60 metres de longitud i és on s'ha desenvolupat la vida quotidiana durant centenars d'anys. En aquesta entrada es troben al voltant de 765 gravats. Després de la Gran Sala, travessem un passadís de 30 metres de llarg, un poc estret, ple de racons, anomenat El Corredor que va ser lloc d'enterrament per als homes de la prehistòria. Després del Corredor, recorrem un camí fascinant i serpentejant que ens ajuda a esquivar els grans blocs caiguts del sostre, aquesta zona es diu, Sala de los Desprendimientos. La Sala de las Piletas, és sens dubte una de les més belles. Està engalanada d'estalactites, estalagmites i colades. Medeix uns 30 metres de diàmetre i té 20 metres de profunditat. La part més profunda s'ha condicionat com a auditori de música, aconseguint-se una sonoritat realment excepcional i amb una capacitat per a unes 200 persones. Allí es realitzen noces civils i diferents concerts, Seguim el recorregut a través d'escales i passarel·les metàl·liques, passem per El Puente, una galeria i la Sala de las Columnas. Seguim per la Costa de la Lluvia i la Sala de los Priores, dita així per dos grans blocs que per a alguns semblen monjos. A poc a poc la llum natural torna a inundar la cova i il·luminar el nostre camí. Arribem al final del recorregut circular, eixint per una de les “finestres” que donen accés a la Gran Sala.

Cueva de los Murciélagos (Zuheros, Córdoba)

La gènesi de la cova s'associa a una gran fissura que es va propiciar per l'enfonsament de blocs de roca. Ací l'aigua en discórrer per materials calcaris origina xicotets llacs i espectaculars formacions càrstiques. Es troba a 976 m sobre el nivell de la mar

Es van trobar en el seu interior restes de caça i d'indústria lítica, del tipus musteriense, desenvolupada per l'home de Neandertal que la va habitar uns 35 000 anys després, a la fi d'aquest període. Destaca per les pintures rupestres neolítiques de fa uns 18.000 anys, en les quals s'observen representacions de cabres úniques en l'actualitat, ja que no existeixen altres semblants, la figura d'un ídol oculat i diverses figures humanes. De l'època del Neolític hi ha restes dels quals s'obté informació que els homes que habitaven en la cova cultivaven cereals i criaven animals domèstics. D'èpoques posteriors s'han trobat fulles de sílex per a tallar, útils d'os per a treballar el cuir, atuells decorats, braçalets, restes de blat, ordi i ossos. També es conserva el cadàver d'una dona en una posició que indica un enterrament. La cova va tornar a ser ocupada durant l'Imperi romà, a mitjan segle III i tot el segle IV, període del qual també es conserven restes de recipients i s'especula que alguns habitants del poble es refugiaren enmig d'una època de conflictes. També se sap que la cova es dividia en tres zones: un vestíbul, on es desenvolupava la vida; una zona religiosa o de santuari, en la qual es troba les pintures; i una zona d'enterraments.

La primera referència escrita que es conserva d'aquesta caverna és de 1868, encara que no va ser fins a 1938 quan es va començar el seu estudi.

Té un recorregut que supera els dos quilòmetres, 

encara que la zona visitable és només de 450 metres i en la seua visita turística es realitza un descens de fins a 65 m de profunditat. Comptant amb una profunditat màxima descoberta, fins al moment, de 75,5 m. La cova ofereix dues entrades, denominades Cueva Grande  i Cueva Chica.

L'entrada de la primera dóna pas a un ampli Vestíbulo pel qual s'accedeix a una sèrie de corredors, entre ells el Corredor de las Pinturas que desemboca a la Sala de las Formaciones, que conté estalactites i estalagmites de gran bellesa destacant una gran estalactita de quatre metres denominada Espárrago que depén per al seu creixement d'una estalactita de només de 10 cm. Des d'ací es passa a una altra sala també amb espeleotemes, la Sala del Órgano amb una paret amb figures rocoses, tornant a estrènyer-se el recorregut fins a arribar a la Sala del Fémur, que dóna pas a un altre corredor pel qual s'arriba a la Sala de la Celosía o de la Campana i, més endavant, a la Sala de los Estratos, que es troba a pocs metres de l'eixida, per la Cueva Chica. A les sales més profundes encara habiten diverses classes de rates penades que van donar nom a aquesta cova.